Joan Brossa naixqué a Barcelona el 19 de gener de 1919 al carrer de Wagner. La seua infància i adolescència està marcada per dos estils educatius totalment oposats. El pare era gravador de bronze. N’admirava l’habilitat manual per dibuixar, per arreglar coses o per, fins i tot, construir-les.Tenia un caràcter molt més agradable que el de la mare i va ser ell qui li va obrir el món del cinema, la música i qui l'ensenyà a escriure en català. Per altra banda a la mare la defineix com arrauxada, amb caràcter violent i amb un estil educatiu basat en les prohibicions per això la major part de comentaris que Brossa li dedica són negatius.
La família el pressionava perquè treballés però ell no tenia ganes. L’únic que li interessava era continuar l’evolució literària que havia iniciat de la mà d’Enric Tormo, que continuà amb el pintor Manuel Viusà i acabà amb Josep Vicenç. Quan Brossa anà a veure'l, li ensenyà una llibreta amb imatges hipnagògiques i Foix li recomanà que estudiés català per perfeccionar el seu llenguatge.
En Brossa trobem molts registres o gèneres diferents: la poesia literària pròpiament dita, el teatre, el cinema, la poesia visual, els objectes, els cartells, les instal·lacions, els poemes corporis, etc. Però en el fons, com ell mateix va dir, tot eren «cares d'una mateixa piràmide». Des dels seus principis, Brossa només parla de «poesia». Tant li fa que escrigui «teatre» , imatges hipnagògiques, proses, guions de cinema o sonets. Tota la seua obra s’agrupa al voltant de tres elements substancials i essencials, presents: la poesia, l'acció i la visió.
Alguns exemples de la seua essència són:
 |
| Poema visual |
 |
| Contes, 1986. |
 |
| Campanya del 1997 a iniciativa de la Plataforma per la Llengua. El poema és totalment vigent en l'actualitat.
Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.
Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l’agitin pensaments
ni idees.
El saltamartí, 1963
|
La poesia escènica brossiana es caracteritza pel trencament de convencions i gèneres, a fi de trobar noves possiblitats poètiques a l'acció. La seva producció teatral s’inicià l’any 1944. Les primeres obres són molt experimentals. A partir del 1950 i fins al 1962 les obres esdevingueren temàtiques, més compromeses amb la realitat i de forma més tradicional. Paral·lelament, començà amb gèneres considerats parateatrals com els ballets, les accions espectacle i, a partir dels seixanta, els monòlegs de transformació, els strip-teases i les accions musicals. Un altre vessant conreat fou el guió de cinema.
 | |||
| El busca-raons, Joan Brossa.
I
Des de la foscor absoluta l’escenari s’il·lumina. Fons blau. Cap a la dreta, una tauleta de nit. Tibat, al mig de l’escenari, un personatge, alt, de frac, amb barret de copa i els guants a la mà. Pausa. Entra per la dreta una senyora, tibada, en vestit de nit fosc i, del calaix de la tauleta de nit, en treu una banda vermella, que col·loca amb tota solemnitat al gran dignatari. La gran dignatària se’n torna igualment tibada. El personatge continua immòbil. La llum va agafant un to vermellós fins al color roig intens; després es va apagant gradualment fins a restar a les fosques. II L’escenari s’il·lumina. Fons gros. Immòbil al mig de l’escena, un clergue amb barret de teula i manteu. De sobte es despulla lentament. És una dona, una stripteasista que fa el seu número d’una manera rutinària, més aviat vulgar, tot ondulant els costats. Sota la sotana duu roba interior femenina de color violeta, amb les mitges negres. Quan s’ha despullat del tot resta immòbil i s’apaguen els llums. III L’escena s’il·lumina. Fons rosat. Al mig, un militar immòbil amb el pit ple de creus i medalles i amb la mà esquerra recolzada al sabre. Pausa. De sobte li van caient les condecoracions una per una. En caure-li l’última, baixa el TELÓ Striptease i teatre irregular, 1966-1967
El públic entra en una habitació plena de seients de tota mena d’estils i mides; els del mig estan ocupats per dos PERSONATGES que tenen oberta una guia de ferrocarrils i parlen d’horaris i de trens. El públic s’asseu. Pausa. Sona un timbre. Els PERSONATGES callen i se’n van per on ha entrat el públic, que s’ha d’aixecar per a donar-los pas. Torna a sonar el timbre. Entra una CRIADA i, com dirigint-se a algú invisible, diu: «Ja és aquí». Se’n torna. Per una porta, al fons de l’habitació, entra una NOIA, en vestit de carrer senzill, amb una mànega de jardí arrossegant. El públic s’ha aixecat de nou. La NOIA travessa dificultosament i se’n va per la porta de sortida. Pausa. La CRIADA entra amb un fanal japonès, travessa –amb la consegüent molèstia del públic- i se’n va per la porta del fons. Pausa. Es torna a obrir la porta i entra un MOSSO carregat amb caixes de xampany; s’obre pas, com pot, entre els assistents i se’n va per l’altra porta.
El públic esperarà que ocorri algun altre fet, però serà deixat en aquesta espera. A mesura que passi el temps es convencerà per ell mateix de tot el contrari.
Postteatre. Accions espectacle, 1946-1962
Tota la poesia de Brossa és plena de referències a la visualitat. Potser per això Brossa s’introduí també en el món de la plàstica. Des dels seus inicis (1941) féu poemes experimentals de tipus cal·ligramàtic. De 1943 és el primer objecte, “Escorça”, veritable objet trouvé. I del 1950 és el primer objecte fet expressament, a partir de l’associació de dues realitats distants. Però és a partir del 1959 que el poeta intensificà les seves recerques visuals amb les "Suites" de poesia visual. Durant la dècada dels seixanta i, més concretament, durant els setanta, es concebran, i s’editaran posteriorment, els poemes visuals i objectes brossians més coneguts.
|
Per últim, us deixe a continuació un llistat de webs i blogs Brossians:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada